La zona del Port del Canonge-Banyalbufar està situada al vessant NW de la Serra de Tramuntana. Es pot emmarcar dins un espai que tindria com a límit la linea de costa entre els esmentats llocs i com a àmbit superficial de referència, el percebut per el que a la vista s'observa en el recorregut de l'itinerari didàctic proposat a l'apartat corresponent. Aproximadament està limitat per la divisòria d'aigües que marca la conca del sistema torrencial que aboca al Port del Canonge (veure mapa topogràfic, fig.1)

Desde el punt de vista litològic i estratigràfic, la zona presenta materials del Mesozòic (gresos i calcàries del Triàsic) en contacte mecànic amb materials del Cenozòic (calcoarenites i margues del Miocè inferior), així com importants dipòsits mes recents, discordants sobre els anteriors (conglomerats, bretxes, blocs i calcoarenites del Pleistocé i Holocé).

Geomorfologicament, una part de la zona es la conca dels petits torrents esmentats abans, que aboquen al Port del Canonge i a la platja de Son Bunyola, donant lloc amb les seves abocadures a un tipus de "cales" pròpies del vessant marítim de la Serra que van alternat amb una costa mes escarpada que constitueix la morfologia mes característica.

Antecedents geològics

Les primeres referències i descripcions geològiques d'aquesta zona o dels materials que hi trobem es deuen a Hermite (1878), que parla d'un "grès bigarré" que ho situa sobre un devonià en un tall "prop de Sóller". Describeix l'estructura de l'illa mitjançant uns sistemes de falles.

H. Nolan (1887), geòleg francès, estudià el triàsic de Mallorca i Menorca, datant amb fòssils els nivells del Muschelkalk. Al 1895, aquest autor exposa la seva idea sobre l'estructura tectònica de Mallorca, explicant en la teva tesis que l'illa constituïa un gran sinclinal entre la Serra de Tramuntana i les serres de Llevant.

L'any 1909, L. Collet va publicar una breu descripció de l'illa a base de plecs fallats, trencats i tombats, amb una gran regularitat estructural.

J. Bonssac i P. Fallot (en la seva primera visita a l'illa) varen publicar una nota on donaven a conèixer l'existència de l'oligocè marí situat al SE de la Serra de Tramuntana i discordant sobre el secundari.

Wurm (geòleg de la Universitat de Munic) va publicar l'any 1913 una síntesi sobre el Triàsic de la Península Ibèrica i les Balears que assenyala l'inici d'un nou període de l'historia geològica de Mallorca, amb l'acceptació de la geologia movilística, fonamentada en els treballs que havia iniciat Eduard Suess als Alps.

A partir d'aquest moment l'illa comença a ésser estudiada amb detall per Bartomeu Darder i Paul Fallot, que amb les seves tesis doctorals sobre les Serres de Llevant el primer, i la Serra de Tramuntana el segon, establiren les bases del coneixement modern de la geologia de Mallorca.

Aquesta moderna descripció de l'estructura geològica de Mallorca i sobre tot la de la Serra de Tramuntana va ésser definida per Fallot a la seva tesi publicada l'any 1922. Incorporà la tectònica de compressió de tipus alpí amb unes estructures que s'encavalquen unes amb les altres. Fallot establí tres unitats tectòniques fonamentals que no varen éssers qüestionades fins fa pocs anys amb els treballs realitzats per Borrouil, Rangeard i per les investigacions que es varen iniciar l'any 1972 quant es varen començar els estudis de geologia de la Facultat de Ciències de Palma.

A partir d'aquestes dates i amb la col·laboració dels Departaments de Geologia de l'Universitat De Barcelona i de la Universitat Autònoma de Barcelona, s'inicià una moderna linea d'investigació que ens ha portat als coneixements actuals. No cal dir que aquesta nova etapa es va iniciar i s'ha beneficiat del nou paradigma geològic que ha suposat la Tectònica de Plaques.

Descripció geològica

El full 670 (38-26) del Mapa Geològic d'Espanya (1ªedició, Madrid 1991) recull la síntesi del coneixement geològic actual de l'illa de Mallorca i d'aquesta zona. En aquest sector de la Serra de Tramuntana es diferencien cinc unitats tectòniques que s'encavalquen amb vergència cap el NW. Aquestes cinc unitats són conseqüència de la subdivisió (feta amb els coneixements actuals) de les tres primeres unitats definides per Fallot. A la zona concreta que es presenta es troben representades les dues primeres. En aquest treball s'inclou una síntesi geològica de la zona (Esquema geològic, fig.2) que recull l'informació aportada pel l'esmentat mapa geològic i els que s'han publicat a la guia de les excursions del "X congreso nacional de Sedimentologia" (1983) i a la "Geologia de mallorca" de Guillem Colom (1975). Les Unitats descrites a la zona es poden veure esquematicament en el tall geològics efectuats i situats sobre el l'esmentat esquema geològic (talls geològics, fig.3)

Baix el titol "Aspectes geològics de la zona del Port d'es Canonge...." amb que es presenta aquest treball es fa referència fonamentalment a l'unitat I. A l'esquema geològic es mostra amb detall els materials d'aquesta unitat, mentre que apareixen mes simplificats els de les unitats II i III, als que es farà referència exclusivament com a marc de la zona estudiada amb mes detall.

L'unitat I (Unitat tectònica de Banyalbufar) és estructuralment la mes baixa i aflora extensament en la zona que es descriu. S'estén per la costa, desde la Marina de Valldemossa fins a Banyalbufar; està constituïda per materials del Triàsic, dipòsits litorals del Burdigalià i facies turbiditiques del Burdigalià superior.

L'unitat II (Unitat tectònica de George Sand- Sa Calobra) recobreix mecànicament tota la primera i bàsicament consisteix amb una potent sèrie de materials triàsics i juràsics (calcàries i carnioles) i dipòsits litorals (conglomerats) del Burdigalià. Aquestes unitats I i II es corresponen fonamentalment amb la sèrie I de Fallot.

L'unitat III (Unitat tectònica del Teix-Tomir es molt semblant a la Unitat II. En la zona concreta del Port d'es Canonge no s'observa directament, però és un element molt important en el paisatge que l'envolta. Els materials mes caracteristics de la seva base són calcàries dolomitiques i carnioles de la facies rethiense (infralias o suprakeuper) del trias alpí.

Estratigrafia

En el següent apartat es fan les descripcions dels materials de la zona en funció de la seva localització a cada una de les unitats descrites anteriorment. El materials mes recents (Pleistocé i Holocé) es poden trobar recobrint espais corresponents a diferents unitats, i per tal motiu es veuen desprès d'elles

1. UNITAT DE BANYALBUFAR

Es visible en aquesta zona entre el Port del Canonge i la Cala de Banyalbufar. fonamentalment està constituïda per materials triàsics i materials del Miocè.

1.1. MESOZÒIC

1.1.1. Triàsic

El Triàsic de Mallorca presenta els tres pisos clàssics de l'anomenada facies germànica de l'Europa central i meridional, encara que amb influències alpines al final del període.

1.1.1.1. Buntsandstein

Es troba desde la Cala de Son Bunyola fins el Port del Canonge. L'unitat la formen tres nivells, del que destaca el segon pels seus aspectes didàctics.

1) Lutites vermelles amb nivells de gresos, atribuïdes per diversos autors al Permià.

2) Gresos blancs i vermells amb intercalacions de limolites i nivells de microconglomerats.

3) Lutites vermelles i verdes amb intercalacions de lutites blanques. Els gresos solen presentar base plana i sostre ondulat o pla, amb estratificació creuada a gran escala. en la base dels bancs són freqüents els microconglomerats.

Localment es troben restes carbonitzats i direccions de corrents NW-SE amb sentit cap el SE. Hermite cità Equisetum en aquest materials, però no hi ha referències recents d'aquestes trobades. També s'hi troben mineralitzacions de coure. Tant els nivells inferiors com els superiors estan molt tectonitzats, els primers per estar en contacte per falla amb el Miocè i els superiors per tenir a sobre l'encavalcament de les calcàries i carnioles del Liàsic.

A la Geologia dels Països Catalans es parla dels materials de la base d'aquesta sèrie i els hi atribueixen una edat permiana

1.1.1.2. Muschelkalk

Els materials del Muschelkalk d'aquesta zona es troben en afloraments de poca extensió i escassa potència, ja que estan encavalcats per l'unitat II i apareixen molt tectonitzats i recoberts de espessors considerables de coluvions. Hi ha una unitat carbonàtica inferior dolomítica seguida d'unes capes amb fragments d'equinodermes.

1.2. CENOZÒIC

1.2.1. Burdigalià

Els materials del Burdigalià que es troben entre el Port del Canonge i Banyalbufar constitueixen un conjunt sedimentari format per margues amb intercalacions de bretxes, conglomerats i calcoarenites en seqüències clarament turbiditiques. Se presenta amb un contacte per falla amb el buntsandstein i omplen una petita conca formada a partir de l'esmentada fractura de direcció N-S. La sèrie adopta una disposició en discordància progressiva o en ventall, desde uns estrats quasi verticals a la base, per arribar a la horitzontalitat en els nivells superiors. Presenten paleocorrents cap el N i NE. El gruix d'aquesta formació es d'uns 450 m. en el Port del canonge. El sostre no s'ha preservat, ja que ha sigut decapitat per els encavalcaments formats durant el Miocè mitjà. En punts concrets, les làmines encavalcants de l'unitat II poden introduir masses anormals en forma d'olistrosomes precursors, amb un important component gravitacional com a causa del seu moviment. Entre els dipòsits margosos hi ha intercalats paquets de gresos calcaris que de vegades son gonglomeràtics amb blocs que arriben al ordre mètric. Aquests materials són el resultat del rempliment de foses produïdes per fractures, tot dins una megaseqüència transgressiva en tot el conjunt. La grandària d'aquestes foses es petita (d'ordre quilomètric a miriamètric) i el seu comportament es com a d'embassaments amb una ràpida colmatació.

2. UNITAT DE GEORGE SAND-SA CALOBRA

Aquesta unitat aflora desde la costa de Banyalbufar fins a sa Calobra. També apareix a la "finestra tectònica" d'Esporles. Aquesta població, principal nucli del municipi del mateix nom, al que també pertany el port des Canonge, està situada en la ruta habitual d'accés a la zona descrita i aquest fet permet una visió mes general d'aquesta unitat.

En el Port del Canonge, aquesta unitat encavalca a la unitat I i queda a la vegada baix l'unitat III, fora ja de la zona d'estudi.

2.1. MESOZÒIC

2.1.1. Triàsic

2.1.1.1 Muschelkalk

Format per dolomies i bretxes dolomìtiques al E de Banyalbufar. Desde es punt de vista geomorfològic, aquests materials originen els relleus escarpats que dominen sobre les valls torrencials que van a abocar al Port del Canonge i estructuralment són les masses encavalcants (olistostromes) que s'han descrit a l'apartat anterior.

2.1.1.2. Keuper

Aflora localment a la base de l'unitat. Normalment es troba molt tectonitzat i origina zones deprimides o vessants mes suaus amb potents recobriments de derrubis i coluvions. S'hi troben guixos i roques volcàniques intercalades.

2.1.1.3. Triàsic superior-Juràsic

Els afloraments d'aquesta zona estan relacionats amb el keuper descrit a l´apartat anterior. a la base hi ha una alternància de calcàries dolomítiques i dolomies grises. Sobre aquests materials es presenta una sèrie molt potent amb bancs de gran amplària formats per bretxes amb estratificació molt difusa, amb còdols i blocs. Freqüentment, aquests bancs s'estratifiquen en capes decimètriques entre les que hi ha limolites vermelles.

Per sobre aquests nivells que pertanyen al triasic-liàsic indiferenciat, es troben bretxes calcàries i dolomítiques molt potents, amb espessors de 150 m. que formen el volum rocallós fonamental dels penya-segats calcaris de la Serra de Tramuntana.

2.2 CENOZÒIC

2.2.1. Burdigalià

En aquesta segona unitat, el Burdigalià es presenta con afloraments reduïts sobre els materials juràsics mes o menys bretxificats. Es localitzen a la zona d'Esporles, fora de l'àrea d'estudi, però que poden ésser observats al accedir-hi si s'arriba a la zona passant per la Vila d'Esporles. Hi ha nivells de conglomerats calcaris, calcoarenites i bretxes. Aquests materials presenten un interessant modelat càrstic amb formes molt arrodonides.

3. UNITAT DEL TEIX-TOMIR

Són materials molt semblats a la Unitat II. En la zona no s'observen directament, però son uns elements molt importants en el paisatge que l'envolta. La caracteristica mes important es la presencia de calcàries dolomitiques i carnioles de la facies rethiense (infralias o suprakeuper) del trias alpí que constitueixen els grands penya-segats dels pics i estructures mes importants de la Serra de Tramuntana.

4. MATERIALS QUATERNÀRIS

A la zona del Port del Canonge s'hi troben diversos materials relacionats amb processos geomorfològics recents. A l'apartat corresponent es tracten aquests processos. La següent descripció es refereix als materials sedimentaris que han generat.

4.1 EOLIANITES I GRAVES DEL PLEISTOCÈ.

Entre el Port del Canonge i el bec de s'Aguila es troben uns afloraments de platges pleistocèniques (Tyrrenià) a un dos metres per damunt el nivell actual del mar. Tenen fragment de conxes i corals. Aquest sediments descansen per damunt unes masses d'aluvions del Pleistocè on s'ha desarrotllat una plataforma d´abrasió marina.

4.2 GRAVES Y BLOCS DEL HOLOCÈ

Als vessants de les valls que van fins al Port del Canonge s'hi troben dipòsits coluvials, cons de dejecció i derrubis de vessant. Estan formats per graves i blocs d'elements calcaris amb proporció molt variable de matriu llim-argilosa. La granulometria es molt variable i depèn de les condicions de pendent i litologia locals.

La zona del Port d'es Canonge, i sobre tot la visió que d'ella s'agafa si s'hi arriba desde Palma, passant per Esporles, mostra part de les característiques estructurals mes importants de la Serra de Tramuntana. La vall d'Esporles es un clar exemple de "finestra tectònica" que posa al descobert els materials de l'unitat II (conglomerats miocènics) encavalcats per el trias i lias de l'unitat III. Aquesta visió s'ha d'emmarcar dins una visió general de l'estructura de l'illa de Mallorca que es descriu a l'introducció d'aquest llibre. Veure mapa geològic (fig.2)

La zona que es presenta en aquest treball mostra una visió general de la primera unitat (gresos del bunts) encavalcada pels materials calcaris i dolomitics del liasic (veure talls geològics, fig.3). La major resistència a l'erosió d'aquests materials dona lloc a la formació de penya-segats que destaquen en el paisatge.

L'aparent senzillesa tectònica d'aquests encavalcaments de direcció general SW-NE, es complica amb uns sistemes de fractures en direccions transversals i longitudinals respecte a les direccions de les estructures encavalcants. Algunes d'aquestes falles han obert camí als sistemes erosius de tipus fluvial o torrencial i es poden relacionar amb la morfologia actual. Aquest cas seria el de la vall que comunica el Pla de Palma amb Esporles, la mateixa vall d'Esporles i la vall dels torrents que aboquen en el Port d'es Canonge.

A mes de la visió del encavalcament de l'unitat II sobre la unitat I, citada com un exemple molt didàctic, destaca el contacte per falla entre els materials vermellosos del buntsandstein i els ocres del miocè. Aquest doble conjunt es pot observar a la mateixa unitat paisatgística i constitueix un dels aspectes interessants de la zona.

Desde el punt de vista tectònic, encara que també estratigràfic hi ha que destacar la ja esmentada sèrie del buntsandstein, que mostra una estratificació molt clara amb cabussaments fàcilment observables. En el conjunt de tot el seu aflorament es poden observar petites variacions que ajuden a entendre la disposició estructural de la sèrie.

També dins l'apartat de tectònica hi ha que donar un especial rellevància al contacte per falla entre buntsandtein i miocè, visible en el paisatge desde una perspectiva obliqua, i que, pel camí que voreja la costa es veu en una secció perfecte. Es pot seguir una discordància progresiva que mostra la base de la sèrie miocènica en posició quasi vertical, per arribar a la horitzontal en molt poc recorregut.

Sobre aquesta sèrie turbiditica hi encavalquen les calcodolomies liàsiques amb una zona milonititzada, també d'un gran interès didàctic

Apart d'aquestes megaestructures observables en l'escala del paisatge, a la zona es poden observar formes de microtectònica o tectònica a petita escala.

A la Cala del Port i altres indrets que apareixen rentats per l'acció de l'aigua, els gresos del Buntsandstein mostren un interesant sistema de diaclases amb mineralitzacions de barita.

En els materials del Miocè, entre la Punta de l'Aguila i Banyalbufar, les calcoaretites presenten una esquistositat molt espaiada, asociada a encletxes de tensió que han estat descrites a la guia de les excursions del X Congrès de Sedimentologia (1983), pero que per la seva complexitat no s'inclouen en aquest treball.

El relleu de la Serra de Tramuntana es caracteritza per presentar una orografia abrupta en la que són dominants les alineacions NE-SW paral·leles a la costa. Les majors elevacions estan a la zona central, però a la zona que es descriu hi ha altituds superiors o properes als 900 m. (Galera i Planicie), dominades per el Galatzó (1000 m.). Cap al mar, els vessants tenen fort pendent que freqüentment acaben en penya-segats, solament interromputs per abocadures torrencials mes amples que donen lloc a petites cales, com la del Port d'es Canonge i altres de la mateixa zona. La xarxa hidrogràfica que drena a la vessant marítima de la serra es de tipus torrencial, mes o menys encaixada segons el tipus de materials, amb poc desenvolupament longitudinal i forts pendents. Al vessant meridional (Pla de Palma), els torrents prenen inicialment un fort pendent per anarse obrint en avalls transversals (suposadament d'origen tectònic) que van a una ample zona al.luvial pliocènica que es el Pla de Palma. Lleugerament encaixats en aquesta plana al·luvial aboquen a la Badia de Palma.

A l'esquema topogràfic es pot observar la petita conca que forma la zona d'estudi. De l'observació es dedueix que la carretera ha modificat les primitives capçaleres torrencials, de manera que, dels vuit km2 que te la conca, n'actuen de manera eficaç solament uns cinc. Dos dels torrents conflueixen a la cala de son Bunyola i altres dos ho fan al Port del Canonge i Cala Gata. Els perfils longitudinals són els reflexes d'una gran activitat erosiva actual. El torrent de Son Bunyola acaba amb una barra de materials detritics gruixuts, còdols de 5 a 15 cm. I blocs arrodonits de majors grandàries. La major part son calcaris, amb formes ovalades, cilíndriques i planes, aquests amb influència clarament marina.

El torrent que aboca a cala Gata esta encaixat a la seva abocadura en el materials del Buntsandstein, en aquest darrer tram encara no ha erosionat el seu llit fins a la tangent amb la superficie del mar i mostra els seus darrers metres de recorregut per sobre del seu nivell. Això contrasta amb l'altre torrent que aboca tangencialment al nivell de base marí. Els dos sistemes torrencials s'han encaixat uns dos o tres metres en la terrassa al.luvial pleistocènica i que a la vegada ha funcionat com a una plataforma d'abrasió marina en un moment en que el nivell del mar estava per sobre de l'actual.